Després d'acabar un període de crisis familiars i de tot tipus, un sentiment de pau provisional, d’haber tancat un cicle, ha fet que l’inquietud que em feia acusar el fet de “no entrar a casa” hagi anat disminuint. D'altra banda tinc la sensació que la sèrie podria durar indefinidament, i pot ser que l'Alícia encara dibuixi cases als tovallons d'en tant en tant, pero és hora d'afrontar un nou repte.
El perquè de l'elecció de l'Snoopy té a veure amb la llibreria-papereria de davant de casa. Aquest comerç té molt de “gènero” apilonat i aparentement desordenat: col·leccions per fascicles, papers i sobres de colors, bolis, llapissos i gomes amb funcions inesperades, cromos, postals i felicitacions, grans obres de la literatura universal acariciant tapes de Best Sellers… Juxtaposar les realitats literàries més allunyades aguditza la percepció produint els encontres més feliços.
Fa pocs dies, quan pagava el que hi havia anat a buscar, vaig veure el petit llibre d’Snoopy que reposava al cantó de la caixa registradora sobre una col·lecció d’autoajuda d’autors catalans. Després m’he preguntat si aquesta situació no era més calculada del que em penso. Sospito que els propietaris d’aquest establiment tenen un control precís de la ubicació de cada peça de l’stock i de l’estat de les existències, juntament amb uns coneixements profunds de psicologia del consumidor.
Dins la secció de cases de l’imaginari popular, la imatge de Snoopy sobre la teulada de la seva caseta fa temps que em voltava pel cap. De la mateixa manera que l’Alícia, Snoopy forma part d’aquells personatges creats per a públic infantil que amaguen una profunditat que als nens, sovint més que agradar-los, els inquieta. De petita Alícia no em deia gaire res perquè el meu imaginari havia estat adulterat anteriorment per la versió cinematogràfica de Disney (com a adaptacions felices la de l’animador txec Jan Svankmajer i recentment la versió de Carlota Subirós al Teatre Lliure, amb una Alícia més adulta que es pregunta per la seva identitat enmig del sensesentit que l’envolta). Friso per posar-me les ulleres 3D i anar a veure la del Tim Burton.
El que volia dir és que PEANUTS m’impacientava perquè tothom era molt reposat i els diàlegs amagaven alguna cosa que encara no podia copsar completament. En Charlie Brown, mediocre jugador de beisbol i calb prematur, Schroeder l’obsessiu nen pianista que defuig la realitat refugiant-se en l'art, Lucy la nena repelent, i Linus, el de la manteta; tota una galeria de personatges entranyables que, tal com Eco ja apuntà a "Apocalípticos e Integrados...", reflexen molts dels pathos de l'edat adulta.
La casa de l’Snoopy, és el punt i final a aquest recull de dibuixos, narracions en suspensió, apropiacions diverses i collages textuals que ha estat “Modos de (no) entrar en casa”.
Celebro aquesta conclusió i el començament d’encara-no-sé-què amb un fragment dedicat al Sí:
I l’Amur continua fluint, i banya no solament els països que travessa, des de les muntanyes de Iablonovi fins a la seva desembocadura al mar d’Okhtosk, sinó també tot el país interior en què he penetrat i del qual aquests pàgines només contenen una petita part.
I sempre és per a mi l’Amur el riu, l’Amur Eros.
En l’Amur convergiran sempre i de l’Amur sortiran disparats sempre, altra vegada, els nostres impulsos i les nostres palpitacions, tant si depenen com si no de la nostra voluntat conscient. A les seves ribes faran la guerra i faran la pau, destruiràn i crearan, s’esforçaran i descansaran, es lamentaran i fruiran, s’assedegaran i se sadollaran, tants de nosaltres com diguin el sí i tants de nosaltres com diguin el no.
Jo he dit sempre Sí. Sempre i per sempre. Sempre i per sempre fluirà l’Amur, per dins i per fora, amb ímpetu totpoderós, com ahir, com avui, com ara que m’inunda per dins i vessa i m’obliga a cridar amb tota la força dels meus pulmons:
-Amur! Amur!*
a.k
* “Escrits o Mitologia personal” de l’autor surrealista grec Andreas Embirikos. Traducció d' Helena Badell. Ed. Adesiara. Un llibre per dir SÍ.
