Els transferistes

"I suspect that the airport will be the city of the 21st century. The great airports of the planet are already the suburbs of an invisile world capital, a virtual metropolis whose fauburgs are named Heathrow, Kennedy, Charles de Gaulle, Nagoya, a centripetal city whose population forever circles its motional centre, and will never access to its dark heart"

J.G.Ballard

“La distinción entre ficción y autobiografía es tan incómoda que uno se siente como si estuviera atrapado en una puerta giratoria”

Gerard Genette

Els transferistes són habitants dels anomenats no-llocs: aeroports, recepcions d’hotels, fires de negocis, parkings,...Quasi-objectes, esperen drets amb un cartell a la mà. Ocupen espais de transició i reben a persones de pas. Acompanyen uns moments donant petites indicacions, però no són guies; són assistents, espectadors anònims de la mobilitat de les persones.

El transferista sol habitar zones properes a les portes giratòries, se’l caracteritza per aguantar amb una mà el cartell de la companyia dels clients i amb l’altra una llista amb els seus noms.

Les llistes dels viatgers són paisatges exòtics que prenen forma de la manera més inesperada. Faccions més o menys borroses s’apropen, agafen aquests noms d’un a un i se’ls enduen. La porta giratòria se’ls empassa i el cotxe que els espera trasllada nom, cos, i maleta a un altre lloc.

Daniela, Lichtstein, Sigalit, Marhasin, Lucy, Ronai, Anatoly, Shimon Shani, Tabachnik Zahave, Yerushalmi-Mishaeli, Rinat, Bischoff, Joachhin, Le Saux, Mariella, De Clerk Helen, Uys Almarie, Hartmann, Eva, Danet, Olivia. Elise Van Hawenhuyse, Britt-Inger Rudnas, Owen Lincoln Chan, Amelia Tiengli, Tamar Safra, Grisola, Inmacolata, Nisenbaum, Bella...

Després d’unes hores, se sent una erosió subtil en cada persona que, un cop anomenada, és transferida.

- Good Morning, what’s your name please?

- Zlevorova, Miloslava.

(es fa una marca al nom de la llista)

-The car is waiting for you. Have a nice stay in the city.

L’acompanyem al cotxe. El conductor guarda les maletes al maleter i desapareixen. Resta un record vagament vermell, el color del jersei, durant uns segons que s’esborra en donar pas a la pròxima presència.

De vegades, sobretot als primers serveis, a un se li escapa un d’aquells adéus fets amb la mà. De sobte tot es torna absurdament sentimental.

-Bella Nisenbaum

Una desconeguda es presenta. Hi ha un moment de desconcert, la desconeguda senyala el cartell de l'empresa a la que represento "Happax & Smith Labs". Ja no recordava que el tenia a la mà. El seu somriure reflexa el nom de la companyia farmacèutica.

Son les 6 de la matinada, sóc en un hotel de cinc estrelles. L’hotel és kitsch, però no prou retrospectivament perquè això li pugui donar cert encant. La recepció està emmoquetada de color blau marí, amb una gran làmpara daurada al centre. La desproporció acusada entre l’altura del sostre i l’escala humana m’ esclafa al sofà on espero en els intervals de descans.

Un grup de pilots d’avió i hostesses acaba d’anar-se’n. Resten sobre el fons blau les tasses de cafè blanques, que floten escampades sobre les taules de la recepció. La porta giratòria de l’entrada segueix en moviment. Encara no és clar.

Com un cowboy sortit de la màquina del temps, un home armat amb una càmera de fotos és expulsat per l’ascensor a la sala buida. La porta giratòria s'atura. Enfoca l’enorme objectiu cap al buit i fa una fotografia. Dóna voltes pel vestíbul buscant alguna presa. Abatut per la manca d’estímuls desapareix de nou dins l’ascensor.

Mentre es fa de dia les tasses blanques van poblant silenciosament el fons blau. Un quadre de Hopper i un de Magritte. La porta giratòria, oberta i tancada alhora, es mou ara mandrosament.

Una veu comença a imposar-se rera un gran ram d’orquídees. Parla alt, amb cert paternalisme. Un home reprèn a la seva secretària. (silenci en el que s’intueix una disculpa). Es torna a sentir el flux de veu que gaudeix d’escoltar-se. A poc a poc la veu va abaixant el to. Una gran orquídea li tapa el rostre.

-Hi! my name is Olivia Danet.

Olivia decideix esperar el cotxe una estona amb mi. Potser perquè viatja sola sembla tenir ganes de conversa. Olivia té uns trenta anys, és infermera i ha vingut per conèixer els últims avenços presentats a una fira de laboratoris farmacèutics. Olivia somriu.

-Quina sort de viure en aquesta ciutat– em diu.

El cotxe ja és a fora esperant-la. Em fa adéu amb la mà mentre s’hi encamina.

La porta giratòria se l’empassa, aquest cop, amb certa deferència.

a.k.