Viatge al voltant de casa

*Fotografia de Serhat Bayram de l'autora d'aquest blog intervinguda i manipulada per l'autora d'aquest blog.

Degut a l’arrest domiciliari al què em veig sotmesa per un matí de neteja convido als lectors a fer un viatge al voltant de casa meva, -casa que que fins ara ja ha estat motiu de reflexió per la part externa- per fer-ne una aproximació aquesta vegada per la part interna. Farem aquest viatge fregona en mà confiant en què el lector/a acceptarà el repte d 'anar en contra les lleis més bàsiques de la bona educació i el decòrum d'interiors. Passeu, passeu, vigileu que està mullat.

Com potser sabeu, el referent d’aquest viatge és Xavier de Maistre, que va escriure “Viatge al voltant de la meva cambra” (1794) quan a causa d’un duel, va ser condemnat a arrest domiciliari durant 42 dies. En aquests 42 dies, en comptes de ser presa del ressentiment, va escriure una bellíssima obra; un passejada per un paisatge tant ric com la imaginació d’aquest pintor, escriptor i militar que visqué al s. XVIII.
Seguint els passos del meu predecessor, us diré que el meu pis està situat a 41.387917 graus de latitud i la seva direcció és de llevant a ponent. Es tracta d’un obra menor d’un arquitecte de prestigi, i per tant, -sense que això vulgui semblar pretensiós -, d’una finca catalogada pel seu interès arquitectònic. No ho és per ser luxosa, tot al contrari, sinó per ser un exemple ben portat a terme d’arquitectura funcionalista del seu autor.

En aquest pis hi visc amb dues persones més, -ara no hi són-, i la meva relació amb ells és la que s' anomena "ser companys de pis”. Un cas curiós de convivència humana a les grans ciutats que hauria de ser estudiat a les facultats d'antropologia. Aquesta relació es basa en un contracte purament econòmic entre -sovint- desconeguts, pel qual un habitatge es comparteix sense que això vulgui dir que es mantinguin llaços d’amistat o sentimentals. Això no exclou que aquests llaços puguin aparèixer, i de fet passi moltes vegades.

A casa tothom és respectuós i mitjanament net i ordenat, mitjanament he dit, sense passar-se. Tinc la teoria que les persones que són excessivament netes o ordenades a casa és per que tenen un excés de coses dintre seu a netejar i a ordenar. La mostra n’ és que als països més ordenats i endreçats s'han comès crims horribles i retorçats, portats a terme sistemàticament. L' exageració en l'ordre o la neteja, per tant, és sospitosa d'amagar alguna cosa bruta. La netedat extrema, la normalitat normativa, l’afectació de bondat, són en aquesta casa dignes de sospita. No vull dir que la gent amb aparença realment sospitosa i malèvola hi siguin més benvinguts: de vegades les coses són també el que semblen. I és lícit que fins i tot sospiteu de qui us adreça aquestes paraules, que us les adreça amb cert to irònic, però benintencionat, inofensiu en el fons. Aquí teniu la cuina, és maca, oi?

I aquí el bany. Posem “Pato WC” i aquelles pastilletes que fan tornar l’aigua blava de vegades, però és que a l’estiu, en aquest edifici les canonades fan pudor. El millor és el menjador, ampli, lluminós, amb parquet. Una tele gran i unes lleixes "Expedit" de l’Ikea amb forces llibres –llibres meus - que mostro no per afectació intel·lectual o dèria decorativa sinó perquè no em caben a l’habitació. Hi ha una mica de tot, sí, però els llibres acumulen molta pols i no tinc paciència per treure’ls tots cada vegada. Ho faig ara a l’estiu, i encara. D' autobiografia no n' hi trobareu pas. En aquesta casa com a molt hi ha ficció potser una mica esquitxada de vivències. Això és inevitable, fins i tot desitjable.

Al final del passadís -són estranys els passadissos, no s’hi pot mantenir una conversació- hi ha la meva cambra, dic cambra i no habitació perquè fa més del segle divuit. No us ensenyo les dels meus companys perquè ara no hi són, i em semblaria una indiscreció.

A la meva cambra, doncs, les parets són groc crema i el llit és gran. Hi ha un mirall ovalat d’estil francès a la paret més àmplia, sobre l' estudi, on tinc els posters. Al cantó del mirall dues fotos de la Grace Kelly a The Rear Window. A la primera, l'actriu mira amb una espècie de llarga vistes el paisatge humà del pati interior d’un edifici, curiosament, semblant al meu. A l’altra foto la noia entra a casa del veí per la finestra. Entra a casa del veí, com sabeu, per recollir proves de què realment és l’assassí. A més ho fa amb molta elegància, sense fer-se ni una arruga al vestit. A l’altra banda del mirall hi ha fotografies en blanc i negre d’alguns dels meus escriptors i artistes preferits que donarien lloc a explicacions massa llargues i metaliteràries. Al cantó hi ha algunes litografies en color de Hokusai, que donen el color i l' harmonia de l'art japonès. A la tauleta de nit hi ha més llibres, i dues fotografies; una d’esquimals i una altra d’un igloo. Últimament, penso, us haig d’explicar la meva història amb els Pols i la neu. Una altra estona, potser. Ara, si em permeteu, em vaig a dutxar.

a.k.